Tot està per fer?

29/07/2011

Llegeixo al portal web del Diari Ara, sense gaire sorpresa, que el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha anunciat que les eleccions avançades se celebraran el 20 de novembre. Sincerament, més que una bona notícia em limito a afirmar que ja està bé, que quan abans millor. I diria que no sóc l’únic que ho pensa. Es faria etern esperar el mes de març. En tot cas, haurem de veure quines perspectives ens genera el nou govern. Viurem, altra vegada, unes eleccions en temps de crisi. I ja ens podem imaginar qui en traurà profit, encara que sigui per demèrit dels contrincants. Les perspectives són aquestes. És el que hi ha. Fa poc, mentre dinava amb un periodista empordanès, compartíem una percepció: fa la sensació que existeix un clima de desencís i desànim generalitzat pel que fa al futur més immediat del nostre país, derivat de múltiples elements com la desafecció envers la política, la decepció produïda per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, la difícil situació de crisi econòmica que estem patint o la inexistència de lideratges que ofereixin expectatives de millora. De ben segur que l’actualitat descrita pels mitjans de comunicació també ajuden a engreixar aquest desencís social. Des de fa temps escoltem a la ràdio, mirem als noticiaris o llegim al diari notícies vinculades amb la corrupció, amb mobilitzacions sectorials en contra les retallades, amb la reculada i la necessitat de replantejar-se de l’esquerra catalana en general, plans de xoc a municipis per fer front a greus situacions financeres o notícies que fan pensar que a Catalunya fem més esforços que d’altres a l’hora de seguir les directrius europees pel que fa al control del dèficit. Tot això no vol dir que no existeixin bones idees, projectes i iniciatives que permetin creure en una bona adaptació a un nou model (que no en una recuperació en relació a la situació de fa pocs anys, que no es repetirà). N’hi ha molts de ciutadans i sectors professionals i productius que són proactius i que s’estan repensant amb èxit. Però des d’un punt de vista general tinc la sensació que el desencís i el desànim són més presents del que convindria. Per tirar endavant, per readaptar-nos cal (deixeu-m’ho dir), “trempera general”. Sovint, un fragment de la cançó “Neix un mon dintre l’ull“, dels Mishima, m’hi fa pensar, en tot això:

“Potser ens hauríem de preocupar. Permetem que totes les coses que hauríem d’haver resolt no les hem resolt encara. Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer. I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir, de tant secretes, de tant callades, encara s’han de complir, si és que s’han de complir algun dia. Que mai hem plantat cara els nostres somnis però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps. Què volem ser, què volem dir, qui volem ser? Si ho tenim clar com ho hauríem de fer? amb qui podríem comptar? comptes amb mi? compto amb tu?” Potser el millor serà que agafem forces durant les vacances i que ens sumem tots (empreses, ciutadans, emprenedors, polítics, entitats,…) a promoure un canvi col·lectiu. Substituint el desencís pel coratge. Aportant el que tenim i el que som. Sense esperar que siguin els demés els qui ho facin.