Construir per no trobar-se

16/06/2026

Publicat al Diari de Girona el 13/06/2026

Construir per no trobar-se

En converses compartides amb el geògraf Narcís Sastre, amb qui coincideixo en projectes i gran coneixedor de l’urbanisme de comarques gironines, parlem recurrentment de la manca de coherència urbana d’alguns models residencials que proliferen a Girona i al seu entorn. Domeny de Baix o el Mas Masó en són exemples.

A algunes zones de nova construcció s’està desenvolupant un model urbà caracteritzat per blocs nous, ben acabats, atractius i amb zones comunitàries privades: piscina, pàdel, barbacoa que, alhora, esdevenen façanes silencioses que li donen l’esquena al carrer. A priori, es projecta progrés, però si mirem com afecta i afectarà la vida col·lectiva, el diagnòstic és pitjor del que podria semblar d’entrada. Les conseqüències d’aquest model també afecten la democràcia local, ja que repercuteix de forma directa en el teixit comunitari.

Jane Jacobs tenia raó. El 1961, la periodista i activista Jane Jacobs va publicar Mort i vida de les grans ciutats, un llibre que va capgirar la manera de pensar l’urbanisme. El seu argument era senzill: les ciutats funcionen quan als carrers hi passa alguna cosa. Quan hi ha barreja d’usos —habitatge, comerç, serveis—, quan les façanes miren el carrer, quan a qualsevol hora del dia hi ha moviment i vida. Allò que Jacobs va denunciar fa seixanta-cinc anys és exactament el que s’està construint: espais residencials ben equipats a l’interior, però desconnectats del carrer i de la vida pública. La diversitat d’usos, deia Jacobs, no és un luxe estètic. És la condició necessària perquè un lloc funcioni com a comunitat.

La piscina no és la plaça. Una comunitat de propietaris amb piscina pot generar cert sentiment de pertinença entre els seus membres. Però és un sentiment tancat, exclusiu. La piscina comunitària no és la plaça del barri: no hi pots anar si no en formes part, no hi trobes el forner, no hi ha trobades inesperades ni converses fortuïtes entre persones de perfils diferents. Jacobs en deia “la dansa del carrer”: aquell ballet informal de persones que, potser sense conèixer-se, conviuen i es regulen a l’espai públic. Una dansa que desapareix quan el carrer deixa de ser el lloc on passa la vida per convertir-se en simple infraestructura de pas.

Urbanisme i democràcia: la connexió invisible. Aquí és on la reflexió urbanística connecta amb la política local. Quan un ajuntament promou un procés de participació ciutadana —un pressupost participatiu, la reforma d’un espai públic— la qualitat del resultat depèn, en bona mesura, del teixit social previ. Quan hi ha comunitat, la participació és més rica i diversa. Quan no n’hi ha, el procés ha de construir des de zero una confiança que hauria d’existir de manera natural. L’urbanisme no és neutre respecte a la participació ciutadana. Planificar pensant en la vida a l’espai públic és invertir en capital social i en democràcia.

Les decisions urbanístiques del món local d’avui determinaran com seran les comunitats a futur. Destinar plantes baixes a usos comercials en nous desenvolupaments, garantir espais públics de qualitat i equipaments comunitaris, incentivar la barreja d’usos: cap d’aquestes mesures és nova ni radical. El que és nou és la urgència, perquè el model alternatiu s’està consolidant a una velocitat preocupant.

Construir carrers vius és, en un sentit molt literal, construir democràcia. Permetre que es construeixin barris sense carrers és, també literalment, empobrir-la. Seria una llàstima que, amb el pas del temps, haguem de lamentar haver construït molt i haver-nos trobat poc.

Gerard Quiñones i Macià. Soci Director de Neòpolis. Consultoria Sociopolítica (@gerarneopolis)