#Municipals2015 – Reptes locals segons Xavier Pastor
15/06/2015
Xavier Pastor
Descripció d’un repte o necessitat no coberta El conflicte és sens dubte una de les poques variables estables que ens permet explicar i entendre el funcionament de la societat actual. En aquest context, la política municipal té molt a dir i a fer, ja que aquest és nivell de govern i d’administració que s’encarrega dels problemes quotidians, de gestionar i resoldre els conflictes, de donar respostes a la ciutadania. L’
àmbit municipal és l’
espai més idoni perquè els ciutadans participin en la presa de decisions públiques i puguin implicar-se en la governança. Si bé la participació facilita que la ciutadania s’impliqui en la recerca d’una solució, aquest procés i espai respecte el conjunt de relacions entre ciutadans i ciutadanes, a nivell individual i organitzat, també fa aflorar
problemes i conflictes, per diferents causes, però molt sovint
per la incompatibilitat i confrontació aparent dels interessos dels uns i dels altres. Els governs, poc a poc, han anat incorporant processos de participació. La situació de crisi dels darrers temps ha estat una oportunitat pels ajuntaments, moltes vegades per manca de recursos i de pèrdua de legitimitat, per obrir espais de participació i de codecisió. La immediatesa en la presa de les decisions ha obligat a fer més eficaços i eficients determinats processos, més pensats per assolir una resposta més o menys adequada al problema, però que en la majoria no els soluciona ni satsifà a cap de les parts.
Avui,
davant d’un munió de problemes i conflictes: serveis socials, seguretat, política, relació entre els partits, a l’esport, etc,
cal aplicar una nova visió no adversalista i que fomenti el consens i l’acord molt abans que el disens i la confrontació.
Com abordar aquest repte? En l’
àmbit dels serveis a les persones cal introduir nous mecanismes i procediments que permetin gestionar
els problemes i conflictes de caràcter social. Avui, no n’hi ha prou amb oferir-los ajuda en els aspectes de primera necessitat, ja que aquestes persones tenen simultàniament altres front oberts: energètics, d’habitatge, educatius, de feina, de salut emocional, d’entre d’altres. Els tècnics dels serveis socials han de fer la seva feina. En la majoria de casos, tenen poques coses a oferir-los a banda de facilitar-los accés a ajuts concrets i puntuals. Això els impossibilita ajudar-los a gestionar de forma integral la resta de problemes i conflictes que els afecten. En aquest sentit, les formules de la
gestió Alternativa de conflictes i de la mediació poden esdevenir una ajuda, especialment per als tècnics, però també per als usuaris, ja que facilitaria una anàlisi individualitzada de les problemàtiques de cada persona i/o unitat familiar, i posterior coordinació amb les altres àrees de l’ajuntament, mirant de cercar i contactar amb aquells tècniques i tècnics municipals, cas darrera cas, problema darrera problema, que poden participar de la gestió dels conflictes i oferir propostes de solució de forma continuada i mantinguda. Cal passar del benestar social, basat en les ajudes materials, al benestar integral, amb ajudes materials i de creixement personal, per tal de trobar solucions integrals a les seves situacions. Cal, per tant, que els tècnics i les tècniques socials, tal com han fet altres professionals, incorporen els procediments i mètodes de la Resolució Alternativa de Conflictes i de la mediació, especialment per fomentar la coordinació amb altres unitats i departaments.
En l’àmbit comunitari i veïnal, cal continuar amb les pràctiques d’empoderament i de formació als veïns i les veïnes a través del suport de serveis i projectes de mediació i de facilitació.
Un altre dels àmbits en el que s’observa una dificultat per reduir la violència és a l’esport. Es parla de redactar protocols i codis de conducta que en el millor dels casos passen del calaix de les oficines del clubs a esdevenir un pòster penjats en una racó dels camps de futbol i de les pistes poliesportives o a circula·lar per les llistes de correu electrònic dels equips de pares i mares o del whattsapp. I aillí es queden. Mentrestant les agressions verbals i físiques es mantenen. I no es fa res. Cal també, en aquest cas, que els clubs amb el suport de les institucions públiques posin en marxa les pràctiques mediadores i de la Resolució de conflictes per treballar amb el cos tècnic, els entrenadors i les entrenadores, ja que ells són una referència pels jugadors i per les aficions, però també cal treballar amb els pares i mares dels nenes i nenes dels jugadors, ja que ells i elles són l’afició en els camps i les pistes i són ells i elles els que acaben comportant-se violentament. He deixat pel final l’
àmbit de la política. Queda clar que aquest és potser l’àmbit que més necessitat de les formules de la resolució i la gestió de conflictes. Bàsicament per una qüestió d’actitud davant de la cosa pública, dels escàndols de corrupció, però sobretot perquè en l’actual manera de fer la sensació que hi ha és que no només no resolen els problemes, sinó que de la manera que actuen encara en generen més. Sembla que estan més interessats en satisfer els seus partits polítics i els caps de les seves formacions o de defensar els seus interessos particulars que de donar resposta a les problemàtiques de la ciutadania. Vist que el món local cada cop es donen més
governs de coalició, caldria que els partits polítics tinguessin persones encarregades de redactar els acords, de fer-los respectar i de rendir comptes. En aquest document, caldria establir les pautes bàsiques de funcionament com a govern i en cas de conflicte els processos que es posaran en marxar per tractar de gestionar-los i resoldre’ls. El conflicte no ha de ser vist com quelcom negatiu, sinó com un camí per al qual es pot aprendre i amb el qual els partits que formen el govern poden créixer i guanyar confiança. Massa vegades uns acusen els altres quan trenquen un govern perquè no s’ha complert el pacte. Caldria que aquest pacte fos conegut per la ciutadania. Massa vegades aquest pactes no s’escriuen i quan es fan mai acaben de veure la llum o estan basats en el repartiment de carteres en els governs i prou i en un compromís en el que els uns no es posaran els peus en les parcel·les dels altres. Els resultat el sabem, en lloc d’un govern, s’acaben tenint tants governs com partits en la coalició, cadascú tira per la seva banda, fet que força al final el trencament, ja que les mesures dels uns no casen amb les dels altres o es mostren contradictòries i incompatibles. Aquest consens entre els partits polítics en els governs municipals és necessari sempre. Potser no tant en les coses del dia a dia, però en canvi sí en, poques però importants, qüestions que defineixen el tipus de política que es vol fer. Cal dotar-se d’un govern i no de tants governs com a partits. S’ha d’evitar la partitització del govern i de les institucions públiques. Ara això és més necessari i més important que mai, ja que hi ha un projecte de país que demana i exigeix del compromís de totes les institucions públiques per tirar endavant, començant per a cadascun dels governs municipals. No es tracta de fer que el govern governi, sinó de demostrar que és així i que es fa així, per molts socis i partits que en formin part, aportant la seva singularitat i respectant els acords què s’hagin arribat, esdevenint un exemple per a la ciutadania i recuperant la confiança que la política ha perdut durant els darrers anys.