neopolis@neopolis.cat

#Municipals2015 – Reptes locals segons Quim Brugué

08/05/2015

Quim Brugué

Quim Brugué

Descripció d’un repte o necessitat no coberta Se’m fa difícil apuntar un únic repte, de manera que n’esmentaré 3 en 3 dimensions diferents: la política, la democràtica i l’administrativa: En l’àmbit de la política o, més concretament de les polítiques públiques, durant els darrers temps s’ha instal·lat un cercle viciós entre el creixement econòmic i la cohesió social. Han estat polítiques que no només han estat poc coordinades sinó que, encara pitjor, han tendit a perjudicar-se mútuament. Com si el creixement econòmic ens obligués a sacrificar la cohesió social (o com a mínim deixar-la aparcada), i com si la cohesió social influís negativament en el creixement econòmic (almenys en els models de creixement econòmic que han estat dominants). En l’àmbit democràtic caldrà una aposta madura d’aprofundiment democràtic. Després d’experiències diverses, sovint poc reeixides, és probable que la ciutadania sigui més exigent en termes d’allò que alguns anomenen “governança democràtica”.  Sense una nova manera de fer política, la política local es veurà abocada a un procés de marginalització. La nova legislació (LRSAL) va en aquesta direcció, de manera que el repte dels ajuntaments serà tant resistir-se a les dinàmiques que impulsa aquest nou marc legislatiu com proposar una alternativa efectiva i convincent. En l’àmbit administratiu, el repte és superar la retòrica (de les xarxes, la transversalitat, l’excel·lència, etc.) i passar a les transformacions efectives. Els problemes que reclamen la resposta dels ajuntaments ja no poden ser abordats des de les estructures i els circuits administratius tradicionals, de manera que la sempre posposada modernització administrativa és ja una necessitat ineludible. Solucions tradicionals per abordar-ho Davant d’aquests 3 reptes, les respostes tradicionals no ha estat efectives: Usant la coneguda teoria del degoteig, fins ara hem optat per prioritzat el creixement econòmic i esperar que, properament, aquests mateix creixement acabarà arribant a tothom i, per tant, generant cohesió social. Aquesta idea ha situat els àmbits econòmics i urbanístics (model de creixement dominant) en el centre dels consistoris, mentre que han relegat a un segon pla les polítiques de cohesió social. Les experiències de participació dels darrers anys han subratllat les formes clientelars de les relacions entre els governants i els governats, la qual cosa ha incidit negativament tant en la cultura política dels governants (basada en la promesa permanent) i dels ciutadans (basada en la demanda permanent). El resultat és una democràcia on apareixen moltes iniciatives de participació ciutadana que, paradoxalment, en comptes de millorar la qualitat de la democràcia local sovint l’han empitjorat. Quant a les reformes de l’administració local, aquestes han estat força importants quan han incorporat idees i mecanismes de la Nova Gestió Pública (externalització, direcció per objectius, sistemes d’indicadors, contractes programa, gerencialització, etc.), mentre que han estat  molt cosmètiques quan han volgut transformar-se en la direcció de l’Administració Relacional (programes de qualitat, transversalitat, gestió de xarxes, deliberació en polítiques públiques, etc.). Tanmateix, aquesta situació, tot i haver millorat l’eficiència en la prestació de determinats serveis públics (ho diuen les enquestes de satisfacció), no ha aconseguit que la ciutadania es mostri satisfeta en la capacitat de les polítiques públiques a l’hora de resoldre els seus problemes. Resposta innovadora Per donar la volta a les respostes tradicionals que, al meu parer, no han estat adequades, proposo seguir camins més innovadors: És fonamental reconèixer –innovadorament- que el principal problema i objecte d’intervenció d’un ajuntament són les persones i, de manera especial, aquelles que més ho necessiten. Aquestes han de ser el centre i convertir-se en el condicionant de la resta d’actuacions. Des del punt de vista de l’enfortiment democràtic, proposaria treballar en tres direccions: pensar en el paper dels representants polítics (cal augmentar la qualitat de la representació: transparència, rendició de comptes, comunicació, etc.), introduir processos deliberatius en el disseny de polítiques públiques locals (no espais de participació-reclamació) i posar en pràctica alguna experiència de democràcia directe (molt escollida i seleccionada per evitar usos demagògic del tema). Finalment, caldria revolucionar el funcionament de l’administració local seguin les dinàmiques d’allò que hem anomenat l’administració relacional. Segurament ja tenim idees sobre com fer-ho, mentre que allò més nou seria comptar amb el compromís i el lideratge dels responsables polítics. Cal que aquests considerin la transformació de les formes de treballar com una prioritat, malgrat que els rèdits que en puguin obtenir no siguin ni clars ni immediats.

Etiquetes


© Neòpolis 2024

Buscar