neopolis@neopolis.cat

La participació ciutadana (també) és aprenentatge

13/06/2022

Juny de 2022

 

Amb tres quartes parts de mandat esgotats, i a menys d’un any de les eleccions municipals, són molts els ajuntaments que han promogut processos de participació ciutadana. Projectes com la reforma del Passeig del Mar de Palamós, el Pla Local d’Habitatge de Girona, la millora de la Pista Jardí de Maçanet de la Selva o la millora urbana de la Plaça de l’Amistat de Salt són només alguns exemples d’experiències participatives recents que han servit per obrir espais de debat amb la ciutadania.

 

Seguint una tendència engegada ja fa anys és d’esperar que molts partits plantegin promoure processos de participació durant el mandat 2023-2027 als seus programes electorals. En aquest sentit sembla oportú reflexionar sobre què ens aporten aquest tipus d’experiències que apropen la gestió municipal a la ciutadania. I sobre com certs elements d’un context accelerat i polaritzat els afecten.

 

A priori, els ajuntaments organitzen experiències participatives per enriquir i fer més eficients els processos de decisió. Però no només són això. Els mateixos processos, per sé, també són exercicis d’aprenentatge (per a tots!). Malgrat el bagatge que acumula el món local encara tenim per davant reptes de millora, d’entre d’altres, pel que fa a l’aprenentatge i a la forma d’entendre el com i el per a què de les experiències deliberatives.

 

Les opinions de ciutadans que es mouen a diari dins d’un municipi per fer ús d’equipaments públics, comprar o anar a treballar, o el punt de vista dels usuaris, veïns o comerciants d’una plaça pública són de gran utilitat per complementar i enriquir les directrius polítiques de qui governa i els criteris tècnics de qui dissenya projectes de reforma. Fins aquí estaríem tots més o menys d’acord en la utilitat i finalitat de la participació. Però, en ocasions, el desenvolupament dels processos participatius fan aparèixer diferències, diguem-ne, d’interpretació. El context en el que vivim, en bona part, ens hauria de servir per entendre-ho, aprendre’n i evitar-ho.

 

El professor de Ciència Política a la Universitat de Màlaga Manuel Arias parla, en un del articles recopilats al llibre Eixamplar la democràcia, de la “Teoria de la inacció hiperdemocràtica”. L’entén com una crisi de decidibilitat que afecta les democràcies liberals on és habitual que “enlloc d’una deliberació racional que acaba amb una decisió col·lectiva la democràcia s’assembli a una apassionada discussió en què no s’acaba de decidir res”. Aquesta dinàmica s’explica per l’habitual existència de grups de bloqueig que acostumen a multiplicar el cost de qualsevol reforma. El dissens agressiu que domina els debats públics (sobretot a les xarxes) també complica els consensos. Alhora, i cada cop més, cada causa té el seu expert, l’opinió del qual s’esgrimeix com a inqüestionable. En els processos de participació d’àmbit local és habitual que algun dels participants no estigui disposat a opinar en col·lectiu, i que només accepti debatre entorn una qüestió particular. També hi ha ocasions on l’oposició posa traves a processos de participació per pur interès electoral. Fins i tot alguns governants posen en dubte els resultats de debats públics per no coincidir plenament amb els seus plantejament inicials.

 

Aquestes diferències d’interpretació posen de manifest que encara hi ha camí per recórrer en la consolidació de la democràcia deliberativa. Entendre-ho és aprenentatge. Que la hiperdemocràcia no ens dugui a la inacció.

 

 

Gerard Quiñones i Macià. Soci Director de Neòpolis. Consultoria Sociopolítica (@gerarneopolis)

Etiquetes


© Neòpolis 2022

Buscar