28N, anàlisi de resultats

29/11/2010

El mapa que va mostrar TV3 on es visualitzaven els resultats electorals per comarques resumeix amb una contundència gràfica sense discussió l’inici d’una nova etapa a Catalunya, després de 7 anys d’una coalició de govern pluralista i d’esquerres. La victòria de CiU és claríssima i, a diferència d’anteriors eleccions, ha fet perdre el protagonisme a l’aritmètica. Tot seguit presento una interpretació dels resultats partit a partit: – CIU ha guanyat de forma clara les eleccions i ha obtingut 62 escons, quedant només a 6 de la majoria absoluta. Amb aquest escenari no li calen pactes de coalició per governar, i es converteix en el timoner que haurà de conduir Catalunya en un context de crisi galopant i d’ambicions nacionals emergents. En part, el tripartit li ha fet la feina i, igual que va fer Rossell a Can Barça, ha optat per una campanya cordial i sense tensions que no l’allunyessin d’una victòria clara vaticinada des de feia temps. Sincerament, crec que aquest discurs prudent i seriós (diferent que en d’altres campanyes) ha fet que molts electors hagin apostat per ells per fer front a dos grans reptes; la superació de la crisi econòmica i un avenç en termes d’ambició nacional més des de la prudència que des de les grans declaracions d’intencions. Em sembla bé que el Sr. Artur Mas parli d’humilitat i d’unir esforços. Caldrà veure com condueixen aquesta nova responsabilitat i si són capaços de no frustrar les expectatives d’aquells que els han votat. – El PSC ha patit els pitjors resultats de la seva història. Ha perdut 9 escons i més de 225.000 vots. Aquest és el preu que han pagat com a líders d’un govern que no ha satisfet a la ciutadania gestionant la crisi, però també pel fet d’haver apostat per un missatge ambigu durant la campanya, transmès per un líder amb poques habilitats comunicatives, on quedava clar què no són (ni de dretes ni independentistes) però poc clar què volen ser. Precisament, aquesta serà la pregunta que s’haurà de respondre el partit, què volen ser a partir d’ara un cop Montilla ha anunciat que deixarà de ser Secretari. També cal destacar que la diferència d’escons entre CiU i PSC s’ha triplicat, passant d’11 a 34 escons, la qual cosa demostra que un cara a cara, tot i el seu atractiu mediàtic com a fórmula de discussió d’idearis, no hagués estat just. – ERC ha reduït a la meitat el percentatge de vots obtinguts (passant del 14% de 2006 al 7%) i n’ha obtingut menys que el fins ara “soci petit” del tripartit (IC-V). Han passat de ser “la clau” a ser la cinquena força política al Parlament. La patacada, doncs, és considerable i, des del meu punt de vista es déu a tres elements claus: el fet d’haver format part d’un govern poc sòlid en temps de crisi, les lluites internes i la segregació del moviment independentista (històricament capitalitzat per ERC) i el descontent que ha generat a molts dels seus votants la percepció d’haver prioritzat l’eix esquerra per davant de les ambicions nacionals mentre han estat governant. Crec que és imprescindible una reflexió intensa en aquest termes. – El PPC ha estat capaç de superar el límit històric de 17 diputats marcat per Vidal-Quadras l’any 95. Crida l’atenció el fet que, igual que fa 15 anys, el PPC obté grans resultats a Catalunya abans d’una més que probable victòria del partit a les eleccions estatals. La progressió que ha viscut el PPC té a veure, en part, amb els vots que han rebut d’electors que han anat a votar en clau espanyola. És a dir, contra Zapatero. També han capitalitzat part de la davallada del PSC com a líder del govern tripartit que ha gestionat la crisi fins ara. L’ascens, però, s’ha produït en un context de victòria claríssima de CiU, la qual cosa esvaeix qualsevol opció de pacte per accedir a un govern de dretes. Personalment, la campanya del PPC no m’ha semblat gaire exemplar, tot i que aquest fet no ha afectat als seus resultats. – IC-V també ha vist reduïda la seva representació parlamentària, perdent més de 52.000 vots i baixant de 12 a 10 diputats. Tot i això han passat a ser la quarta força política i són el partit que menys a patit la davallada del govern de coalició. Però la davallada, l’han patit, no ho oblidem. Joan Herrera ha fet una campanya on ha anat de menys a més, però poc tenien a fer a partir del moment que el PSC va descartar el tripartit com a fórmula de govern per a la propera legislatura. Em quedo amb una proposta d’Herrera durant la campanya, la d’avançar-se a la propera crisi global, l’energètica. – C’s ha aconseguit consolidar-se al Parlament, augmentant en gairebé 16.000 vots els resultats de 2006 però seguint amb 3 diputats a causa dels criteris d’homogeneïtat territorial que estableix la Llei d’Hondt. Més enllà dels temes que fonamenten el seu argumentari (llengua, constitució,…) la seva consolidació constata un nou escenari parlamentari que obre les portes a nous partits creats “des d’abaix”. – SI de Joan Laporta ha aconseguit el 3,28% dels vots i 4 diputats. El seu missatge és clar i no admet confusions, la qual cosa ha cridat l’atenció d’una part dels votants independentistes farts d’ambigüitats i amb ganes d’un full de ruta clar i contundent. És clar que la repercussió mediàtica del seu cap de llista i la claredat en el discurs i seriositat mostrada per persones com López Tena han tingut molt a veure amb els resultats obtinguts. La seva consolidació i del que representen dependrà de la feina que facin durant els propers 4 anys i, sobretot, de com la facin. Aviat publicaré un nou escrit (més breu) amb reflexions més generals sobre el 28N (participació, reaccions, reptes de futur,…)

---