Que en els processos participatius sempre participen els mateixos, és a dir, una minoria, acostuma a ser l’argument definitiu dels detractors de la participació ciutadana. Poques són les experiències que s’escapen d’aquesta crítica. Però, fins a quin punt és cert aquest argument? Caldria tenir molt clar que quan parlem de participació no estem parlant de quantitat sinó de qualitat. Per posar un exemple fora de la política; imaginem que volem revisar els estatuts de la Lliga de Futbol Professional de forma participativa. Quina opció és milllor? Un procés que compti amb milers de participants, tots socis del Barça i del Madrid, o un debat amb menys participants però on estan representats tots els clubs que composen la Lliga? No es tracta de quantitats, sinó de representació de discursos i de generació de consensos. Molts estudis demostresn que, en els darrers anys, els percentatges de participació electoral de molts països s’han reduit de forma progressiva. A les europees del 2014, per exemple, es va abstenir un 54% del cens electoral espanyol. Més la meitat del cens, doncs, no es va acostar als col·legis electorals. A més, els partits que acaben accedint al poder obtenen un percentatge de vot molt per sota del 50% del total de vots emesos. Des d’aquesta perspectiva podríem dir que una part rellevant de la població cridada a votar no ho ha fet, i que els que governen ho fan pel vot d’una minoria. Malgrat això, a ningú li passa pel cap deslegitimar els resultats electorals, oi? En un context on ens queda molt per aprendre, i on estem adquirint hàbits participatius, no ens hem d’obsessionar en la quantitat de participants. Hem de serc apaços de garantir representació de discursos. Si ho fem bé, i sense pressa, la quantitat de participants ja anirà augmentant.