Sortim-nos-en junts!

06/08/2010

Fa uns dies, mentre feia temps prenent un cafè a un bar de Lloret de Mar, llegia a la premsa que la realitat ha superat les previsions més pessimistes del sector de l’automòbil. Mentrestant, de fons, un grup de jubilats de la taula del costat parlava sobre el poc carisma i lideratge dels polítics catalans. Tot això abans de fer dues entrevistes exploratòries a tècnics municipals que, en tots els casos, van esmentar la manca de recursos econòmics com a amenaça al desenvolupament immediat de les seves àrees. Ho tenim assumit, vivim temps de crisi, i no només econòmica, sinó també política i social. Aquest és el context en el que començaran a treballar els nous governs locals a mitjans de l’any vinent, després de les eleccions. L’hauran de tenir molt en compte. Renovar-se o morir, diuen. En aquesta línia em sembla rellevant destacar alguns elements que crec que caldria no oblidar durant el disseny dels governs locals per a la legislatura 2011 – 2015. Durant la dècada dels 90 les administracions locals van tendir a renovar el model de gestió intentant simplificar-lo, prenent de referència el sector privat (externalitzacions, gerències, planificacions estratègiques, etc.)  L’anomenada Nova Gestió Pública pretenia potenciar l’eficiència. El temps ha passat i, efectivament, les administracions públiques treballen millor que abans i més eficientment. Tot i això seguim amb poc prestigi i percebuts com a impotents per donar resposta a les demandes d’una ciutadania insatisfeta, sobretot perquè hem d’articular respostes complexes a necessitats complexes (i més en temps de crisi!) Els nous governs locals han d’assumir la necessitat de superar la realitat actual i fer-li front. Segur que sense la maleïda crisi, amb més recursos i amb millors infrastructures seria més fàcil. Però tenim el que tenim i no per això hem de renunciar a plantejar o consolidar millores. El repte passa no tant per reduir i simplificar les administracions sinó per transformar-les ja que, com hem vist, es pot ser molt eficient però seguir sense resoldre les demandes dels ciutadans i ciutadanes. La conclusió, prenent les reflexions del professor Quim Brugué com a referència, és que: “Sols som impotents”. L’eficiència d’un professional, d’un servei, o d’una àrea sectorial no és suficient per construir les respostes que la societat ens reclama. “La suma no suma”: Si ens limitem a sumar actuacions aïllades tampoc en farem prou. Està molt bé que un ajuntament disposi d’un pla d’habitatge, un d’inclusió social, un de joventut, un d’igualtat, un d’educació i un altre de desenvolupament comunitari, però si els fem i desenvolupem de forma separada la política social del municipi podria patir fortes contradiccions. No es tracta d’ajuntar el que fem separadament, sinó de fer quelcom nou junts. “Fer-ho junts multiplica potencials”. El repte passa per com juntar-nos per multiplicar,…ho deixarem per al següent escrit al Neobloc 😉