Polítiques de joventut, i ara què (per Narcís Pou)

08/03/2011

Transcric l’article d’en Narcís Pou (Director de projectes de Neòpolis) publicat a el Diari de Girona el 7 de març de 2011 En el marc de les polítiques de joventut, l’any 2010 passarà a la història com un any especial. I serà així perquè hi van confluir dos grans esdeveniments. En primer lloc, va perdre vigència el Pla Nacional de Joventut 2000-2010, la primera aposta seriosa del Govern de la Generalitat per planificar les polítiques adreçades als joves catalans, alhora que es posava en marxa el nou Pla Nacional 2010-2020. I d’altra banda, s’aprovava la llei de polítiques de joventut. Però, sota l’aparença d’aquest dolç moment, sorgeix un gran interrogant: com complir amb els objectius fixats en aquests nous documents i garantir que les persones joves puguin definir i construir el seu propi projecte de vida, tant en l’aspecte personal com social, en un moment com l’actual? Les anàlisis que va usar la Secretaria de Joventut posen sobre la taula una realitat juvenil caracteritzada pel trencament de la linealitat en les trajectòries de vida i el pes de la condició socioeconòmica de la família en l’estructura d’oportunitats dels i les joves. Un sistema educatiu amb un baix percentatge de despesa pública sobre el PIB, segregat segons la titularitat de les escoles, i on els resultats acadèmics dels alumnes o les decisions sobre la continuïtat en el sistema educatiu depenen en bona part de la posició social, econòmica i cultural de l’entorn familiar. I un mercat de treball marcat per elevades taxes d’atur, temporalitat, precarietat en els itineraris laborals i una encara baixa productivitat. No és estrany doncs que en aquest escenari es produeixi una diversificació de les trajectòries laborals i un augment de les transicions fràgils vers la vida adulta. La família, font d’estabilitat econòmica i de benestar dels i les joves, es mostra ja incapaç de seguir jugant aquest paper, condicionada especialment pel context de crisi econòmica i per la reproducció de les desigualtats socials. Per altra part, la manca de linealitat en la trajectòria laboral, les dificultats d’accés a l’habitatge i les insuficients polítiques públiques de suport a l’emancipació, releguen la decisió de la independització domiciliària dels nostres joves a una difícil loteria, amb tot el que això representa per als processos de formació de noves famílies. És en aquest context que cal desplegar les polítiques de joventut i, davant de l’important paper que juga el col·lectiu en la nostra societat, cal acceptar que s’esgota el temps dels intents i experiments, en un moment en què els canvis de la nostra societat són estructurals. Les evidències sobre la debilitat de les polítiques d’igualtat d’oportunitats i la fractura social que això comporta només deixen marge a grans decisions. Cal entendre el col·lectiu jove com la garantia de futur del nostre país i cal esmerçar i concentrar els recursos necessaris per facilitar realment, no patint de pegats, que els i les joves puguin desenvolupar autònomament els seus propis projectes de vida. Caldria, per tant, un pas endavant valent i atrevit, amb l’únic objectiu de permetre als joves desplegar el seu potencial. Es tracta d’una aposta política necessària i de futur pel país.