Ara que s’ha iniciat una nova legislatura als ajuntaments del nostre país, em sembla pertinent exposar una sèrie de reflexions entorn la promoció de la participació ciutadana al món local. Anem per pams: EL QUÈ. Són molts els governs municipals que inicien la legislatura plantejant-se com a un dels objectius de mandat la promoció la participació de la ciutadania en els afers públics locals (pressupostos participatius, projectes de reforma i millora d’espais públics, ordenació urbanística, planificacions estratègiques, consells ciutadans, etc). Bona notícia. Per tal que qualsevol experiència participativa reeixeixi cal, d’entre d’altres, una aposta ferma dels responsables polítics.
Els lideratges són claus, i sembla que la participació s’ha guanyat un lloc predominant en l’agenda de molts alcaldes i regidors. EL PER QUÈ. Si una cosa ha quedat clara durant els darrers temps és que cal modificar les maneres de fer política. Actualitzar-la, si més no. I aquesta revisió passa, d’entre d’altres, per obrir espais i canals de diàleg i deliberació que permetin reduir la tan comentada distància entre polítics i ciutadans, entre l’administració i els administrats. Una altra bona notícia. L’aposta per la participació permetrà, efectivament, reduir aquest distanciament, ja que complementarà les directrius polítiques i els criteris tècnics a través de les consideracions d’una ciutadania que no deixa de ser “experta” de la quotidianitat local (perquè hi viu, hi treballa, la pateix, la gaudeix, s’hi relaciona, etc.) EL COM.
En el terreny del com fer-ho és on apareixen els dubtes. Passar “del paper al carrer” no és mai fàcil. Apostar per la participació a seques no garanteix una aproximació màgica i instantània dels veïns i veïnes cap a l’ajuntament. Organitzar un procés participatiu com a acció aïllada no és suficient. La participació ciutadana l’hem de cuinar a foc lent, i evitar el minut de microones. La raó és molt simple; hem d’adquirir hàbits. I els hem d’adquirir tots, governants i governats. De mica en mica, fent-ho ben fet, i mostrant la utilitat dels processos visualitzant-ne els resultats. Malgrat pugui semblar una evidència, cal partir de la idea que no és possible consolidar un nou model de fer política d’un dia per l’altre: