La manera de fer política (per Daniel Tarragó)

05/10/2010

Transcric l’article d’en Daniel Tarragó (Soci Director de Neòpolis) publicat al diari Avui el dia 5 d’octubre de 2010

La política avui en dia és incapaç de satisfer les necessitats i demandes ciutadanes, i els polítics, segons les últimes enquestes, formen part dels principals problemes dels ciutadans. La conclusió sembla prou clara: ens cal una nova manera de fer política.

Vivim en un temps incert, en un món líquid, on la política fa aigües. Ens trobem davant d’una política desbordada per assumptes que ja no estan a les seves mans; la crisi econòmica és un dels grans paradigmes. La impotència de la política radica en uns problemes d’escala i de ritme que la fan caduca i ineficaç per resoldre els reptes d’una societat cada vegada més complexa. La nostra política, a banda de ser cada cop més vella, acumula grans dosis de desprestigi i desconfiança ciutadana. Els interessos de partit passen massa sovint per sobre dels de la ciutadania; el poder econòmic dicta les decisions que ha de prendre la política i no al revés; la capacitat que tenen els ciutadans per controlar els seus governants i procurar que aquests tinguin en compte les seves demandes és pràcticament nul·la; les trampes o pràctiques poc transparents en el si de l’administració són massa freqüents. La política, però, no és la causa sinó la víctima d’una situació que la condemna a la impotència i el descrèdit.

Necessitem admetre que els nous problemes als quals ens enfrontem els hem de resoldre entre tots mitjançant la deliberació. Les solucions purament tècniques ja no existeixen. És necessari aglutinar els coneixements dels polítics, els tècnics i la ciutadania. Quedi clar que no posem en qüestió qui governa, sinó com governa qui governa, ja que, tot i les urnes, els ciutadans no donen cap xec en blanc als governs. Ens cal democratitzar la democràcia, i per fer-ho necessitem articular mecanismes eficients de transparència i deliberació ciutadana, acompanyats de grans dosis de voluntat política per implementar-los de forma exitosa.

I això de la Diagonal de Barcelona? No havíem quedat que va ser un fracàs? Els veïns i veïnes d’un barri o una ciutat no tenen ni idea de com s’ha de fer una política pública; per a això ja hi ha tècnics i professionals experimentats, no? Bé, no entrarem a valorar ara allò que no ha funcionat del procés de consulta de la Diagonal, però és important trencar alguns tòpics i posar en evidència alguns arguments en contra dels processos de participació en general que han aflorat recentment a propòsit d’aquesta qüestió.

En primer lloc, sembla poc seriós carregar-se d’arrel la democràcia participativa basant-nos només en l’experiència d’un procés concret de participació. A Catalunya, sobretot en els últims 6 anys, s’han dut a terme multitud de processos participatius, molts dels quals han suposat una millora de polítiques públiques concretes.

Quan en unes eleccions, per exemple les europees a Catalunya, el percentatge de participació amb prou feines arriba al 37%, hi ha algú que surti dient que això de les eleccions (democràcia representativa) s’ha d’eradicar perquè no funciona? Seria titllat d’antidemocràtic. En canvi, quants cops deslegitimem els processos de participació argumentant que els que participen són una minoria i, a més, els de sempre? De fet, els que voten en unes eleccions gairebé sempre són els mateixos i cada cop són menys. La democràcia deliberativa es basa en la representació de discursos, no pas en la quantitat de gent que assisteix a uns tallers de participació.

Un altre dels grans arguments en contra passa per menysprear el saber ciutadà, realitzant així un exercici de prepotència intolerable. No li demanem al ciutadà que faci de polític o de tècnic, sinó de ciutadà, i com a tal el considerem un expert del territori. Incorporar aquest punt de vista en la definició de les polítiques, mitjançant la utilització de metodologies participatives professionals, converteix la gestió pública en quelcom més eficient, eficaç i adequat al context.

Resulta imprescindible deixar de fer polítiques per a la gent i passar a fer polítiques amb la gent. Si no, seguirem sense ser capaços de resoldre els problemes de la ciutadania, encertar els continguts de les polítiques i aconseguir que els interessos dels ciutadans estiguin per sobre dels de partit.