Enfortiment democràtic i participació: prioritats locals en temps gasosos?
13/04/2022
Abril de 2022
Dos anys de pandèmia, una guerra a Ucraïna, la inflació disparada, la ultradreta obrint-se pas o l’imminent arribada de l’anomenat peack oil (o zenit de producció del petroli), que com explica Antonio Turiel al llibre Petrocalipsis esdevé “un problema tan greu que ens obligarà a prescindir del petroli encara que no vulguem”. Transitem dins un còctel de crisis, diverses, simultànies i superposades. El món que coneixíem ha canviat, i ha col·lapsat l’ordre de preferències, expectatives i prioritats de no fa massa temps. Vivim i viurem en temps de crisis, agradi o no.
És evident que són temps extremadament complexes, líquids i incerts. Un panorama que obre molts interrogants sobre com afrontar aquesta realitat des del món local. Sobre la taula hi ha més preguntes que respostes. En tot cas, volem apuntar alguna idea sobre com i perquè l’enfortiment democràtic i la participació ciutadana poden ajudar als ajuntaments a dibuixar el futur que ve.
DUES PARTICULARITATS (GLOBALS I CONNECTADES) DEL CONTEXT ACTUAL
Polarització. L’any 2011 s’estrenava Black Mirror, una sèrie de televisió britànica creada per Charlie Brooker que consisteix en històries independents de to obscur, pessimista i distòpic. La ficció representa la situació a la que poden arribar les societats actuals si s’extremen certs factors, especialment la revolució digital. Doncs bé, per les dues darreres entregues (que trobareu a Netflix) no els ha calgut la ficció. Han optat per crear, de forma sarcàstica, dos falsos documentals anomenats Death to 2020 i Death to 2021 . Un exemple més de com la realitat pot acabar superant la ficció, i de la complexitat dels temps actuals. Ja no calen distòpies. Al marge de recomanar el seu visionat val la pena destacar una de les “perles” que apareixen a la primera entrega, quan el fals historiador Hugh Grant diu el següent: “La polarització és el problema del nostre temps. I no només als EE.UU, sinó també al món real. És igual si el debat és Trump o Brexit, ciència o gènere, o la mateixa realitat. Ningú es posa d’acord mai, ni d’acord en el desacord, ni d’acord en que el seu desacord podria ser acordat”. Brillant. Ni més ni menys. Aquesta és la dinàmica general des de la que afrontem un reguitzell de crisis que es superposen i ens confonen.
Emocions. El Doctor en Comunicació Toni Aira explica de forma metòdica al seu darrer llibre, com les emocions governen el món. D’entre d’altres, destaca com el poder utilitza eines cibernètiques “que conceben la política com una guerra, que no busquen el consens, i que precisament per això inunden Internet de notícies falses i d’odi”. Avui, la comunicació es personalitza i es dirigeix de forma quirúrgica a perfils variats “als quals dirigir missatges que generin estats d’ànim i d’opinió, per exemple per mobilitzar votants potencials a favor o en contra d’alguna cosa o algú”.
No encertaríem si defugim de les dinàmiques globals d’avui a l’hora de pensar en les prioritats dels ajuntaments per fer front a l’impacte de les crisis a les comunitats locals. La gestió municipal es veu clarament influïda per un entorn global on les emocions han passat per davant de la raó i on la polarització (ser d’un o dels altres) és el pa nostre de cada dia i ens allunya cada cop més dels consensos.
EL MÓN LOCAL COM A ESCENARI D’APRENENTATGE PER A L’ENFORTIMENT DEMOCRÀTIC
No per repetida la idea que els ajuntaments són l’administració més propera als ciutadans perd força, al contrari. En un context de crisis com el d’avui, el món local esdevé un escenari òptim per aprendre i innovar a l’hora d’afrontar la multiplicitat de problemes maleïts que ens envolten.
Un escenari prou gestionable com per intentar transformar la realitat, encara que sigui a pas de formiga. Els límits són evidents; d’escala, de recursos, d’influència de les dinàmiques globals, etc. En tot cas, la proximitat d’allò concret que es gestiona des dels ajuntaments juga al seu favor. L’àmbit local permet apostar per iniciatives d’enfortiment democràtic de forma més àgil i plausible que a àmbits superiors. De fet, està demostrat que si existeix aposta política es pot ampliar la dimensió representativa de la democràcia mitjançant experiències locals de democràcia directa i deliberativa.
LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA COM A PRIORITAT LOCAL EN TEMPS DE CRISIS
El darrer estudi propi de Neòpolis analitza l’opinió d’una mostra representativa d’alcaldes/esses de Catalunya pel que fa al rol dels ajuntaments més enllà de la pandèmia. Les opinions recollides mostren una voluntat majoritària a seguir promovent, i fins i tot incrementar, l’aposta per la participació ciutadana. Es creu que al món local no només cal recuperar la política, sinó que se’n necessita més. O el que és el mateix, cal transformar-la. Tornar a posar el focus a l’exterior és el primer pas per a una transformació autèntica. Els objectius de l’administració local estan al seu exterior, a la societat que procura gestionar, a l’entorn on pretén actuar.
La participació ciutadana es converteix, doncs, en una de les peces per fer front a problemàtiques extremadament complexes. En aquest sentit, la crisi sanitària i la seva gestió són un exemple clar per identificar alguns motius pels quals és necessària. N’apuntem tres que ens semblen cabdals:
Complementarietat i eficiència. El seguit de mesures per frenar els contagis que s’han pres durant les diferents onades de coronavirus són un exemple de com n’és d’important complementar el contingut de les decisions públiques més enllà dels criteris tècnics. La participació, com a mecanisme que escolta les veus de diversos actors socials, enriqueix el contingut de les decisions. No és el mateix prendre una decisió comptant amb una única opinió, per vàlida i competent que pugui ser, que escoltant les aportacions d’un ventall de persones i entitats representatives. Amb la participació s’escolten i respecten opinions diverses, generant complicitats i, consegüentment, es millora l’eficiència en la implementació de les polítiques. Aquesta és una idea que exposa de forma magistral el professor Quim Brugué al llibre És la política, idiotes quan explica que “la complexitat implica que l’estratègia usual de recórrer al coneixement expert és insuficient. Les polítiques no es poden basar en la descomposició dels problemes, sinó que han d’assumir-ne la seva integritat”. Alguns gurus de l’epidemiologia segueixen sense entendre-ho.
Pedagogia. Des de l’inici de la pandèmia es va confrontar la responsabilitat col·lectiva amb els interessos particulars. Una dicotomia molt present als processos participatius. La participació al món local és òptima sempre i quan es generin processos clars i honestos que des d’un bon inici deixin clar que les decisions finals posaran per davant el bé col·lectiu als interessos (legítims) de sectors o individus. S’escau aquí recuperar un altre fragment de És la política, idiotes on Brugué escriu que “la transformació i l’avenç social no neixen d’individualitats que van a la seva, sinó d’individualitats que són múltiples, que són diverses i que, al mateix temps, són capaces de cooperar”. La participació no només enriqueix i fa eficients les polítiques. També serveix per aprendre que en política, el nosaltres ha d’estar per damunt del jo. En un context general on predomina la polarització i les percepcions individualistes convé obrir espais de diàleg social que no intentin evitar el conflicte, sinó gestionar-lo. D’aquesta manera es posa en valor la dimensió pedagògica de les decisions polítiques.
Informació i transparència. Estarem tots d’acord en que si una cosa ha posat de relleu la gestió de la crisi del coronavirus ha estat la importància de la comunicació. Cal partir de la base que no hi ha diàleg sense informació prèvia, ni confiança sense transparència. En aquest sentit, l’enfortiment democràtic a través de la promoció de la participació ciutadana al món local permet avançar en aspectes com la rendició de comptes, les dades obertes o la informació en què es fonamenta la presa de decisions dels ajuntaments. La crisi sanitària ens ha recordat com n’és d’important per a la ciutadania la transparència i la gestió comunicativa. En un entorn en crisi com l’actual, amanit amb allaus d’informacions simplificades a mode de titulars i tuits, esdevé cada cop més important reduir el soroll, filtrar, posar en context. I aquest és un exercici que els processos participatius permeten.
En definitiva, afrontem un futur complicat i una nova època clarament incerta on la participació ciutadana local pot esdevenir un dels ingredients per fer-hi front amb certes garanties. En tot cas, com escrivia l’historiador Ramon R. Aramayo a theconversation.com “els autèntics guionistes del nostre destí comunitari som nosaltres mateixos”.
Gerard Quiñones i Macià (@gerardneopolis)