Crisi global, solucions locals (per Daniel Tarragó)

04/04/2011

Transcric l’article de Daniel Tarragó (Soci-Director de Neòpolis) publicat el dia 3 d’abril als diaris Avui i El Punt

La recuperació de la confiança entre la ciutadania i la classe política, així com una bona part de les receptes per sortir d’una crisi global que està provocant canvis estructurals en el si de les nostres comunitats més properes, passa inevitablement pel món local.

Els ajuntaments són l’administració pública més propera als ciutadans, aquella que coneix en profunditat i detall les necessitats econòmiques, socials i urbanes del nostre país i de la nostra gent. Són institucions amb una capacitat enorme d’adaptar-se als canvis d’un món global imprevisible, d’elaborar polítiques innovadores per donar resposta a necessitats que sorgeixen de forma frenètica i implacable, de transformar el territori i crear riquesa, i de prestar un important nombre de serveis que, en moltes ocasions, no només no són competència seva, sinó que ni tan sols reben els recursos públics suficients per fer-hi front. Per bé que si no se’n fessin càrrec, moltes necessitats socials quedarien, poca broma, descobertes.

Això ens porta inevitablement a la qüestió del finançament local. El model actual és predemocràtic i manifestament insuficient. La paradoxa és evident: si bona part de la solució passa pels ajuntaments, per què no els dotem de més recursos? Aquesta paradoxa fa tant temps que dura que la cosa s’està convertint en una broma de mal gust.

De totes maneres cal deixar clar que aquesta és una qüestió llargament reflexionada i que, com a mínim a curt termini, no es té intenció d’abordar, fonamentalment per motius polítics que ara no vénen al cas. Per tant, del que es tracta és de buscar solucions imaginatives, realistes, aplicables i immediates. I per aprofitar tot aquest enorme potencial dels ajuntaments, no totes les solucions passen pel finançament. La gestió dels recursos públics municipals, l’eficiència i l’eficàcia de l’organització interna dels ajuntaments, i la manera de fer política són alguns dels principals àmbits on encara hi ha molta feina a fer.

M’agradaria destacar, en forma de tres grans blocs, algunes de les receptes més importants per convertir els nostres ajuntaments en la punta de llança que ha de fer front a aquesta situació de desconfiança, desafecció i crisi econòmica.

El primer repte fa referència a la gestió local dels recursos públics. Cal dotar els municipis de més autonomia financera per gestionar els fons derivats de les subvencions que reben d’administracions supramunicipals. Cal invertir menys en infraestructures i més en polítiques socials, ara és l’hora de les persones més que no pas de les pedres. Cal crear i consolidar espais supramunicipals de cooperació entre municipis veïns per compartir i coogestionar infraestructures i serveis. I cal impulsar mecanismes estables de cooperació i participació entre l’administració local i els sectors econòmics del territori amb l’objectiu de buscar fonts de finançament també de caràcter privat.

El segon bloc té a veure amb l’organització i el funcionament intern de l’administració local. És fonamental modernitzar els ajuntaments mitjançant la implementació de noves tecnologies de la comunicació que afavoreixin el contacte directe i la realització de tràmits de manera fàcil i ràpida. Reforçar el paper de secretaris i interventors com a figures de control i seguiment que vetllen per la legalitat. I promoure millores en els organigrames consolidant la transversalitat i el treball en xarxa, per passar d’una administració pública postburocràtica a una administració deliberativa, basada en la confiança interna a nivell relacional.

Finalment trobem la millora en la transparència i la manera de fer política. Es tracta de construir administracions de vidre que apostin per la transparència de manera proactiva. De consolidar la democràcia participativa i acostar la presa de decisions a uns ciutadans que caldria considerar experts del territori. I de capacitar, dinamitzar i professionalitzar el teixit associatiu, així com promoure el voluntariat de la societat civil superant les polítiques basades en contenir i acontentar.

Si afrontem aquests reptes tindrem una Catalunya millor, que serà garantia de progrés, ens acostarem més a les solucions per la crisi, demostrarem que som gent valenta, i hi haurà esperança. Aquest és, doncs, un bon començament per rebel·lar-nos contra la crisi, i poder ser més independents i solidaris en un context global que ens determina cada cop més.